T’he de explicar un secret…

Deja un comentario

IMG-20150712-WA0008T’he d’explicar un secret, una  cosa que ningú sap… i es que tinc una malaltia que se’m menja per dins, una malaltia amb efectes molt extranys i que molta gent pateix sense poder posar remei.

Aquesta malaltia em fa somriure timida i tontament sense cap raó, em crea un pessigolleig a la part alta de la panxa, sota els pulmons i em puja fent-me respirar acceleradament.

És un secret molt personal i si no t’ho explico, a cau d’orella…em pot fer creixer els efectes…

Aquesta malaltia em fa tenir somnis molt dolços i cantar, correr pel carrer o fer saltirons, deixant que la gent pensi que estic boja, i si ho pensa els hi he de donar la raó!

Aquesta malaltia em fa mirar-te quan no mires i retirar la vista si veig que te’n adones i somriure quan veig, de lluny, que ho fas, sigui per la raó que sigui…

I…. Saps que? Si aquesta malaltia és incurable, espero que em duri molts anys!!!

 

Escritos de otra época…

Deja un comentario

6 de noviembre de 1950

“A mi esposa el día de su cumpleaños…

Esposa mía, sé el destino implacable cebándose en mi cuerpo, me separo de ti y alguna vez en mi vida, de penas torturada, una noche sin luna, espero sucumbir.

Si he contado las noches, de eterno desconsuelo, mirando a las estrellas su eterno discurrir y mis ojos llorándote amargura y ansias de vivir. 

Si he soñado en silencio, como un niño, si estas rejas conocen mi sopor, si quiero ser libre como un pájaro y volar hasta ti.

Si hoy mi alma vibra de placer y alegría que en horas de ternura concebí es por que te quiero mucho esposa mía y solo pienso en ti.

Casildo. “

11136381_10153201999416649_1934747782_o

Tempestades

Deja un comentario

Era una armadura andante, de piedra solida para que nada ni nadie me jodieran más la vida, porque, de arañazos ya estaba suficientemente llena. Tenia mil mascaras sobre mi cara para que nadie viera mis lagrimas caer, ni mis risas provocadoras o la maldad, que no era más que otra de mis armas para alejar a la gente de mi, alguien non grata, porque yo me hice así.
Quien me iba a decir a mi que toda esa roca se rompería, la armadura caería y mas mil mascaras irían cayendo una a una hasta mostrar mi verdadero yo, alguien desnudo ante quien, osado, se ha acercado a desnudarme poco a poco sin apenas conocerme, a pesar de haber intentado alejarle, como siempre, sin surgir efecto.
Allí estaba soportando tempestades… Mis tempestades.

M’agrada…

Deja un comentario

Potser això m’ajudi a desofegar tot el que porto dins… Sentiments que es remouen com una digestió dolenta.

M’agrada la forma en que perds la mirada quan alguna cosa et passa pel cap i com somrius si es prou divertida com per poder compartir-la…

M’agrada la timidesa amb la que t’expreses quan no tens prou confiança…

Dessitjar poder quedar-me hores observant-te mentres tu parles, rius, filosofes, amb algu altre, amb por que m’enxampis en qualsevol momento…

Quedar sense paraules quan vols que et doni conversa i pensar despres com he sigut de tonta, el munt de tonteries que podría haver dit per fer-te riure…

Somiar desperta, mirar el riu i veure passejar, mirar un banc del parc i veure’ns assentats, pasar per la Terrassa d’un bar i veure’ns fent un beure…

Me’n vaig a dormir d’hora perquè sé que allà et podre veure, sempre de lluny…mai suficientment valenta com per apropar-me i dir-te tot això a l’orella…

 

En cap lloc com a casa

Deja un comentario

Admeto que escriure no ha sigut mai el meu fort però tenia ganes d’explicar aquesta situació, anys despres que passes.

Si m’haguessin preguntat fa anys, hauria assegurat que no parlava d’aquests temes, que tothom podia conviure en pau, que les coses no tenien perquè ser blanc o negre, hi ha més colors a la paleta, però vaig tenir que veure les coses tal com eren en persona.

Una situació que si m’ho haguessin explicat no hauria cregut ni una paraula per com zona d’exagerat. Tot va començar en el moment que vaig decidir marxar a estudiar a fora, a Sevilla més concretament, una ciutat que per la seva situació, gent, etc en definitiva, aquella ciutat m’enamorava. Tot anava bé, un pis compartit, uns amics que em recolzaven en tot moment.. fins que en el instant de tenir que completar la matricula a la universitat van començar els problemes. Papers que no podia entregar per estar en català, tràmits que ni jo em pensava que existissin, tot un cúmul de excuses i documents que tornava i em retornaven per correu, amb el resultat d’un estiu marejada per arribar al setembre i que em deneguessin l’accés amb la simple raó que “les notes estaven en català”.

Amb un 7,33 de mitja que portava després d’haver acabat el cicle formatiu de grau superior de Integració social, no em van deixar estudiar pedagogia en la seva universitat. Després d’aquest enrenou, els medis de comunicació van saber de la situació i van contactar amb mi i clar esta amb la universitat. Aquests últims, al assabentar-se em van convocar i parlar, oferint-me, com si fos un nen al que subornen amb un caramel, tornar a entregar els papers correctament i poder, d’aquesta forma, entrar.

En aquells moments em vaig sentir perduda, però si alguna cosa sabia era que allà no era ben rebuda després dels problemes que vaig tenir i que em remarquessin en aquella entrevista puntual el fet de no respectar la norma de utilitzar en la meva documentació una llengua única, el castellà. Aquesta situació em va provocar que, al tornar a Lleida, no em pogués matricular a la carrera que jo volia aquí ja que vaig arribar tard, entrant finalment en una carrera que no m’agradava, obligant-me a moure’m de la ciutat. Finalment vaig poder començar a estudiar treball social que era el que volia, tot i que no quan jo vaig voler començar a fer-ho.

Ara mateix, em queda poc per acabar la carrera, Treball social, i miro enrere i penso que tot això m’ha fet veure la realitat que patim a Catalunya, com, a pesar de que ens diguin que som nosaltres els que fem tot el possible per evitar la convivència amb la resta d’Espanya . Ells queden com a víctimes i nosaltres com els atacants, que, per alguna cosa o altra fem el possible per treure alguna queixa.

En el moment que vaig arribar a l’estació de Lleida-Pirineus, vaig baixar del ave i vaig posar un peu a terra, vaig comprendre que mai estaria com a casa.

Fet per: Paula Estruga

Un conte de fades

Deja un comentario

 

De vegades és millor escriure allò que no es pot dir amb paraules i molts cops, per aquells que tampoc sabem escriure, busquem altres mètodes tot i que són més confosos i dissimulats, tant que un detall pot pasar desapercebut quan es fa amb el cor però allà queda, pacient, esperant el moment de ser recordat i que les peces encaixin per saber que aquell detall, aquell altre, aquell altre… no han sigut més que moments en la historia fonamentals per allò que es gestava dintre del cor d’algú, que amb ocells al cap i papallones a l’estomac es creava el seu propi conte de fades.

Emociones…

Deja un comentario

Dicen de mi que tiendo a ser un poco “Amelie”, ya sabéis, esa chica que con un pequeño detalle ya era feliz, que se fijaba en aquello que el resto daba por sentado, pero que para ella era importante. Dicen de mi que me pierdo en los laureles viendo a la gente pasar, observado y pensando que les pasará en ese momento por la mente, que historias tienen detrás, incluso que sentimientos les recorre en ese momento, cuando cruzan una mirada con un desconocido, prestan atención (o no) a su pareja o a sus hijos…

Quizás en mi mente esas personas son príncipes y princesas de un castillo encantado, gánsters, policías en una misión especial… o simplemente alguien normal con una vida normal y unas rutinas normales.

Una frase del famoso libro “El principito” dicta que “Lo esencial es invisible a los ojos” y es cierto, puesto que aquello que importa de verdad es lo que no se ve, sino que se siente. Me pregunto que seria de nosotros sin estas emociones, que quedaría? Simples máquinas hechas para trabajar, quitándonos ya del todo la esencia, el vivir.

Es bueno empezar la semana con pensamientos positivos, saber que, a pesar de todo, la vida sigue a nuestro alrededor, el tiempo corre y cada minuto es oro. Siente, vive, expresa, despéinate como si no hubiera mañana.

Creo que es bueno remarcar en las emociones del día a día, así que, por fin y después de largos relatos sin una unión aparente entre ellos, tan solo un amasijo de ideas que venían en un momento de inspiración he descubierto mi fin con ellos, hacer sentir.

IMG_20150719_212939

Older Entries